–Aquest és el marc que necessito– diu Gene Kelly
–Però si és només un escenari buit–contesta Debbie Reynolds
I a partir d’aquí, Kelly desempolsa la màgia del cinema i puja a Reynolds a una escala des de la qual contemplar una romàntica posta de sol en la immortal Singin’ in the rain.
L’amor al cinema ha germinat en diferents escenaris: un passeig al parc, un club de jazz, una sala de cinema.
Alerta: Spoilers molt menors. Molt, molt menors i molt, molt previsibles; res que no s’hagi vist als tràilers o teasers.
A La la land, la relació entre Emma Stone i Ryan Gosling creua tots aquests escenaris (amb referències a molts altres escenaris d’altres pel·lícules), però a més, afegeix un escenari d’una bellesa colpidora: l’observatori Griffith i la seva exposició científica. L’escenari perfecte, escollit per Mia, el personatge de Stone.
La bellesa del vals còsmic
Com pot no prendre l’espurna davant una bobina Tesla? Com poden no quedar-se embaladits ballant al ritme del Pèndol de Foucault? Com poden no volar, davant la immensitat de l’univers? Si no em creieu, aneu a veure la pel·lícula.
La ciència com a marc romàntic. La ciència, i la seva innegable bellesa estètica. Un altre punt per a la pel·lícula de Damien Chazelle.
La capacitat addictiva d’algunes de les cançons de Justin Hurwitz mereixen una entrada per mèrits propis. No et deixen anar. Dignes d’un estudi científic.
La entrada La la land i la ciència com a marc romàntic aparece primero en eduscopi (ca).